Acceso usuarios
;
Antonieta Carreño Aguilar
[1]
Barcelona, España
En este artículo se ensaya una lectura pedagógica del cristianismo, desde la perspectiva de la novedad que representó con relación al mundo helenista. Se procede, pues, a una hermenéutica que tiene bien presente la filosofía de la educación de Joaquim Xirau (1895-1946) y Octavi Fullat (nacido en 1928). Con estas premisas, se revisa la síntesis de la paideia cristiana que tuvo importantes resistencias, en ambos bandos: en el mundo cristiano y en el pagano. Seguidamente se analiza la figura de Cristo-Pedagogo, desde el momento en que el Logos, el Verbo, se hizo carne, según se desprende del Evangelio de San Juan y de El Pedagogo, de Clemente de Alejandría (circa 150 - circa 215). Está claro, además, que la presencia de un dios personal –Cristo hecho hombre– confiere a la pedagogía cristiana una dimensión inequívocamente personalista. A continuación, se remarca la importancia de que el cristianismo proclame que Dios es amor, con lo cual la pedagogía cristiana enseña a amar, distinguiendo entre eros y charitas. Por lo demás, esta dimensión amorosa se ha convertido en uno de los pilares de la pedagogía contemporánea, al fortalecer la idea de comunidad, aspecto que ha incidido especialmente en el ámbito de la educación social. Finalmente, y a modo de conclusión, se da una breve noticia sobre la narrativa pedagógica cristiana, entendida como un proceso de larga duración que ha permitido articular y canalizar la vía pedagógica de Europa y, por extensión, de Occidente.PALABRAS CLAVE: cristianismo, Xirau, Fullat, paideia cristiana, Logos, Verbo, persona, amor, comunidad.
En aquest article es du a terme una lectura pedagògica del cristianisme, des de la perspectiva de la novetat que va representar en relació amb el món hel·lenista. Es procedeix, doncs, a una hermenèutica que té ben present la filosofia de l’educació de Joaquim Xirau (1895-1946) i Octavi Fullat (nascut el 1928). Amb aquestes premisses, es revisa la síntesi de la paidéia cristiana que va tenir resistències importants, en ambdós bàndols: en el món cristià i en el pagà. Seguidament s’analitza la figura de Crist-Pedagog, des del moment que el Logos, el Verb, es va fer carn, d’acord amb l’Evangeli joànic i El Pedagog de Climent d’Alexandria (vers 150 - vers 215). A més, és clar que la presència d’un déu personal –Crist fet home– confereix a la pedagogia cristiana una dimensió inequívocament personalista. A continuació, es remarca la influència que es desprèn del fet que el cristianisme proclami que Déu és amor, amb la qual cosa la pedagogia cristiana ensenya a estimar i així distingeix entre eros i charitas. Fora d’això, aquesta dimensió amorosa s’ha convertit en un dels pilars de la pedagogia contemporània, en enfortir la idea de comunitat, aspecte que ha incidit especialment en l’àmbit de l’educació social. Finalment, i a manera de conclusió, es dóna una breu notícia sobre la narrativa pedagògica cristiana, entesa com un procés de llarga duració que ha permès articular i canalitzar la via pedagògica d’Europa i, per extensió, d’Occident.PARAULES CLAU: cristianisme, Xirau, Fullat, paidéia cristiana, Logos, Verb, persona, amor, comunitat.
This paper conducts a pedagogical reading of Christianity from the perspective of the novelty it represented in relation to the Hellenistic world. Accordingly, we proceed to a hermeneutics which has in mind the philosophy of education of Joaquim Xirau (1895-1946) and Octavi Fullat (born in 1928). Therefore, the synthesis of Christian paideia, which met significant resistance in both the Christian and the pagan world, is revised. Next, we analyse the figure of Christ the Educator, from the moment that the Logos, that is, the Word, became flesh, according to the Gospel and Clement of Alexandria’s Paedagogus (lines 150-215). Besides, it is clear that the presence of a personal God –Christ made man– confers the Christian pedagogy an unequivocally personalistic dimension. Later, the influence that arises from the Christian proclamation that God is love is highlighted, since Christian pedagogy teaches to love and thus distinguishes between «eros» and «charitas». Otherwise, this dimension of love has become a mainstay of contemporary pedagogy, strengthening the idea of community, which has affected especially social education. Finally, there is a brief report on Christian teaching, understood as a long-term process that has allowed the articulation and the channelling of the European pedagogical path and, by extension, of the Western civilisation.KEY WORDS: Christianity, Xirau, Fullat, Christian paideia, Logos, Word, person, love, community.
