Acceso usuarios
El contingut formal de l�article 3 de la Constitució va ser considerat com un avenç històric, malgrat alguns elements de polèmica en el debat constituent. La Constitució de 1978 acceptava l�existència d�una pluralitat de llengües espanyoles, per bé que només a una, el castellà, li reconeixia el caràcter d�oficial a tot l�Estat i li conferia l�estatus de �llengua franca� per a tots els ciutadans espanyols. La resta de llengües, no anomenades per la Constitució (fet que comportarà algun conflicte en el cas de la modalitat valenciana del català, per exemple) són, doncs, només cooficials en les respectives comunitats autònomes, d�acord amb els seus estatuts d�autonomia.
A partir d�aquestes previsions constitucionals, les comunitats amb llengua pròpia han desenvolupat les respectives previsions estatutàries amb normatives més o menys àmplies de normalització lingüística, entre les quals hi ha la de l�ensenyament d�aquesta llengua i en aquesta llengua. Per la seva banda, l�Estat ha fet un desenvolupament escàs, poc compromès i, a voltes, controvertit, de la previsió d�especial respecte i protecció de la diversitat lingüística espanyola, que conté el tercer paràgraf de l�esmentat article 3 de la Constitució.
L�article intenta una aproximació a la trajectòria que ha dut a terme l�Estat espanyol pel que fa a la política lingüística, que hauria de partir del contingut formal i material de l�article 3 de la Constitució, però que ha anat desenvolupant accions normatives o pràctiques, unes vegades coherents i d�altres força contradictòries amb aquest contingut.
