Acceso usuarios
Josep María Puig Salellas
La redacció ambigua de l'article tercer de la Constitució espanyola que regula el pluralisme lingüístic ha estat analitzada en dues ocasions pel Tribunal Constitucional. La segona sentència (1986) interpreta el terme «Estat», a «el castellà és la llengua oficial de l'Estat», com el conjunt de poders públics espanyols, amb la inclusió dels autonòmics i els locals. Es magnifica el castellà com a oficial a tot l'Estat i se situa l'oficialitat de les llengües territorials a un nivell qualitatiu inferior. L'autor del treball critica aquesta sentència perquè en incidir en el deure de conèixer la llengua oficial només es refereix al castellà, ja que ni la Constitució ni els Estatuts autonòmics no estableixen el deure de conèixer les llengües territorials, tot i ser oficials. Aquesta interpretació comporta un estrany dret d'al·legar-ne el desconeixement. La sentència, segons l'autor, és contradictòria pel que fa al concepte d'oficialitat, per aquest dret pretès d'al·legar ignorància de les llengües territorials; és errònia pel fet d'identificar l'omissió constitucional amb la negació del deure de conèixer aquestes llengües; i viola el precepte de respectar-les i protegir-les. El dret d'emprar el castellà i l'esment de l'oficialitat de les llengües territorials són altres punts de l'article tercer que també s'examinen. Després es fa una referència global al sentit d'aquest article, tenint en compte aspectes que introdueixen els Estatuts. Aquest minuciós treball pretén mostrar les dificultats que experimenta el Tribunal Constitucional a l'hora d'assumir totes les conseqüències de la doble oficialitat
The third article of the Spanish Constitution which regulates linguistic plurality has been analyzed twice by the Constitutional Court because of the ambiguous way in which it was written. The second sentence (1986) understands the term «State», as found in «Castillian is the official language of the State», as referring to all Spanish governmental bodies, including the autonomous, and local ones. Castillian is conferred a superior status as the official language in the entire country, thus placing the officiality of the regional languages on an inferior level. The author criticizes this sentence because when it discusses the obligation to know the official language it only refers to Castillian, since neither the Constitution nor the Statutes of the autonomous regions establish the obligation to know the regional languages, even though they are also official. Such an interpretation implies a strange right to allege lack of knowledge of those languages. According to the author, the sentence is contradictory as far as its understanding of officiality, because of this purported right to allege lack of knowledge of regional languages; it is erroneous because it equates a constitutional omission with the negation of an obligation to know these languages; and it violates the precept to respect and protect them. The right to use Castillian and the mere mention of the officiality of the regional languages are two other points from the third article that are examined. Then a general reference to the meaning of the article is made taking into account aspects introduced by the Statutes. This thorough essay is intended to unveil the difficulties with which the Constitutional Tribunal is faced when it comes to acknowledging all the consequences of double officiality.
