Acceso usuarios
Jesús José Prieto de Pedro 
A language is not only an individual reality by also a collective one. Linguistic freedom within a multilingual society is, therefore, not just a manifestation of the freedom of speech but rather a public right. In exercising this right, citizens should be able to demand that the authorities actively as well as passively give legal recognition of the language. Generally speaking, constitutions are limited, referring only to «official status». They do not consider the linguistic freedom and rights of the individual. This is the reason why legislative bodies, courts, and especially constitutional tribunals are in charge of vouchsafing the natures, extent and contents of linguistic freedom. As far as the article 3.1 of the Spanish Constitution of 1978 is concerned, the word «right» is used in a linguistic context but does not include the notion of linguistic rights within articles 53 and 81 which deal with the legal measures that protects the basic rights and freedom of the public. In multilingual states the principle of linguistic equality is the most relevant criterion in establishing a balance between languages in contact. In Spain, this very principle is the one which has caused most controversy in the Constitutional Tribunal and the Supreme Court which, since 1986, have tended to take the same line in this matter.
La llengua no només és una realitat individual sinó, i sobretot, una realitat col·lectiva. Per això, la llibertat de llengua en una societat multilingüe no és una simple manifestació de la llibertat d'expressió sinó un dret públic, l'exercici del qual per part dels ciutadans exigeix dels poders públics l'acceptació activa i passiva de la llengua i, també, el reconeixement de plens efectes jurídics del seu ús. Generalment, les constitucions es limiten a parlar de «oficialitat» però no fan cap referència als drets o llibertats lingüístiques concretes dels individus. A aquest silenci de les constitucions és degut el protagonisme que han d’assumir els òrgans legisladors ordinaris, els tribunals i, especialment, els tribunals constitucionals, en la determinació de la naturalesa, extensió, continguts i garanties de les llibertats lingüístiques. En el cas de la Constitució espanyola del 1978, el seu article 3.1 utilitza la paraula «dret» en matèria lingüística, però no inclou els drets lingüístics entre el conjunt de tècniques jurídiques de protecció dels drets fonamentals i de les llibertats públiques dels articles 53 i 81. Als estats plurilingües, el principi d'igualtat de les llengües és el criteri més rellevant a l'hora d'establir un sistema d'equilibri de les llengües en contacte. A Espanya, aquest mateix principi és el que ha provocat un nombre més gran de controvèrsies davant del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre els quals s'observa un apropament en les respectives línies jurisprudencials a partir del 1986.
