Acceso usuarios
Thomas Gergen
The 1998 Language Policy Act (LPL) was passed with the intention of broadening the measures aimed at protecting and disseminating Catalan that were already partially provided for in the 1983 Language Normalization Act. That first law reestablished the public use of Catalan. The LPL, on the other hand, aims to promote the language in sectors that were not very given to its use, such as commerce, justice, advertising and labelling. The LPL cannot be understood without bearing in mind the social, institutional and legislative debate regarding the issue of language. The unanimous consensus of 1983, the fruit of a law that recommended action without imposing sanctions, was not achieved in the new law because its initially coercive character -- it provided for quotas and sanctions -- was not accepted by the Popular Party (Partit Popular). The Republican Left of Catalonia (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC), on the other hand, demanded a greater degree of prominence for Catalan. The language debate is conditioned by many factors: the danger of passing legislation contrary to the Constitution or European Law, the cooperation of Convergence and Union (Convergència i Unió, CiU) with various central government administrations, the undeniable international weight of Spanish and the hostility of the Valencia government to Catalan. These elements, and the necessity of achieving a broad consensus, meant that the final version of the 1998 law lost its punitive character. The sanction-imposing aspect of the law, however, could be reinstated in future laws. A good example of the prudent behavior of the Catalan government has been in the area of Catalan-language labelling. Despite the support of European law, since Catalan is the language of consumers in Catalonia, the initiative has been curbed in order to avoid conflicts with the central government of Spain and the Spanish national market, and so as to not offend the sensibilities of many Spanish-speaking Catalans.
La Llei de política lingüística del 1998 (LPL) s'aprova amb la voluntat d'ampliar les mesures de protecció i difusió del català ja contemplades en part a la Llei de normalització lingüística del 1983. Aquesta primera Llei restableix l'ús públic del català; la LPL, en canvi, té l'objectiu de potenciar la llengua en sectors poc sensibles a l'ús del català, com ara el comerç, la justícia, la publicitat i l’etiquetatge.
La LPL no es pot entendre sense tenir present el debat social, institucional i legislatiu entorn de la llengua. El consens unànim del 1983, fruit d'una llei que recomana i no sanciona, no s'assoleix en la nova Llei perquè el seu caràcter inicialment coactiu -preveu quotes i sancions- no és acceptat pel Partit Popular; i ERC, per altra banda, reclama més protagonisme per al català.
El debat entorn de la llengua està condicionat per molts factors: el perill de legislar en sentit contrari a la Constitució o al Dret Europeu, la col·laboració de CiU en governs espanyols, el pes internacional indiscutible del castellà, l'hostilitat del Govern valencià respecte al català. Aquests elements i la necessitat d'assolir un ampli consens han fet que la Llei final del 1998 hagi perdut el seu caràcter sancionador, el qual, tanmateix, es podria recuperar en lleis futures.
Un bon exemple d'actuació prudent per part del Govern català és l'etiquetatge en català que, malgrat comptar amb cobertura legal europea perquè el català és la llengua del consumidor a Catalunya, s'ha vist frenat per evitar conflictes amb el Govern espanyol, amb el mercat espanyol i per no ferir les sensibilitats de molts catalans castellanoparlants.
