Acceso usuarios
El patrimonio histórico-educativo representa en la actualidad una tendencia emergente en la historiografía educativa. Hay que buscar sus orígenes en el debate historiográfico que se produjo en el último cuarto del siglo pasado en la historia de la educación. Las influencias del postmodernismo y otras teorías, como el posestructuralismo y el deconstruccionismo, implicaron una fragmentación del objeto de la historia, que condujo a la aparición de diversas temáticas particulares que abarcaron aspectos hasta entonces olvidados y que incidió en los planteamientos metodológicos de los trabajos de investigación. Es desde esta tendencia histórico-educativa emergente, a la que se ha denominado como «nueva historia de la cultura escolar», que se empezó a tener un interés por la recuperación, conservación y estudio del patrimonio histórico-educativo. Con motivo de la reciente publicación de la obra, coordinada por el profesor Julio Ruiz Berrio, El patrimonio histórico-educativo. Su conservación y estudio (2010), se repasa brevemente las principales aportaciones que al respecto se han producido en nuestro país, al tiempo que se da cuenta de dicha publicación.
El patrimoni historicoeducatiu representa actualment una tendència emergent en la historiografia educativa. Cal cercar-ne els orígens en el debat historiogràfic que es produí en el darrer quart del segle passat en la història de l�educació. Les influències del postmodernisme i altres teories, com ara el postestructuralisme i el deconstruccionisme, implicaren una fragmentació de l�objecte de la història, que conduí a l�aparició de diverses temàtiques particulars que abastaren aspectes fins aleshores oblidats i que incidí en els plantejaments metodològics dels treballs d�investigació. És des d�aquesta tendència historicoeducativa emergent, que hom ha anomenat com la nova història de la cultura escolar, que es començà a tenir un interès per la recuperació, la conservació i l�estudi del patrimoni historicoeducatiu. Arran de la publicació recent de l�obra, coordinada pel professor Julio Ruiz Berrio, El patrimonio histórico-educativo. Su conservación y estudio (2010), es repassa breument les principals aportacions que sobre aquest tema s�han produït al nostre país, alhora que es dóna compte de la dita publicació.
El patrimoni historicoeducatiu representa actualment una tendència emergent en la historiografia educativa. Cal cercar-ne els orígens en el debat historiogràfic que es produí en el darrer quart del segle passat en la història de l�educació. Les influències del postmodernisme i altres teories, com ara el postestructuralisme i el deconstruccionisme, implicaren una fragmentació de l�objecte de la història, que conduí a l�aparició de diverses temàtiques particulars que abastaren aspectes fins aleshores oblidats i que incidí en els plantejaments metodològics dels treballs d�investigació. És des d�aquesta tendència historicoeducativa emergent, que hom ha anomenat com la nova història de la cultura escolar, que es començà a tenir un interès per la recuperació, la conservació i l�estudi del patrimoni historicoeducatiu. Arran de la publicació recent de l�obra, coordinada pel professor Julio Ruiz Berrio, El patrimonio histórico-educativo. Su conservación y estudio (2010), es repassa breument les principals aportacions que sobre aquest tema s�han produït al nostre país, alhora que es dóna compte de la dita publicació.
