Acceso usuarios
Jaume Bantulà i Janot
En aquest article es pretén reflexionar al voltant del joc popular i tradicional a partir de la revisió de diverses fonts documentals i iconogràfiques de la cultura lúdica dels segles XVI i XVII. El text contempla l¿estudi del joc des d¿una òptica inusual que no és altra que la de resseguir les manifestacions lúdiques de l¿època atenent a la manera amb la qual autors de distinta procedència pretengueren la seva sistematització. Les variades classificacions són un reflex del grau de teorització que assolirà el joc ¿una de les pràctiques d¿oci més esteses durant el Renaixement i l¿època barroca¿ per tal de determinar el paper que havia d¿ocupar en la societat. El joc, que havia estat considerat el pitjor de tots els vicis i s¿havia associat a la immoralitat i l¿ociositat, seria abastament revisat des d¿un criteri moral. La seva licitació, fonamentada en l¿eutropèlia aristotèlica i la tesi tomista, fou el camí que va emprendre la moral cristiana per tal de reconduir-lo a la seva esfera. Fou aleshores quan els jocs de la infància i de la joventut entraren a formar part dels seus programes i reglaments escolars, sobretot amb l¿ànim de controlar i regular les manifestacions lúdiques en un moment en què es començava a diferenciar els jocs dels infants i dels adults. La formulació del joc com a recurs pedagògic quedava encara molt lluny, ja que no es produiria fins als segles XVIII i XIX, quan es va consolidar la ruptura entre les manifestacions lúdiques de la infància i del món adult.
