Acceso usuarios
Jordi López, Carlos Padrós i Reig 
El artículo explora la valoración jurídica y económica de veinte años de política de fomento del cine catalán (política cultural) y de la oferta de cine en lengua catalana (política lingüística). Se utiliza una metodología combinada para determinar los efectos reales que las políticas públicas de fomento tienen sobre la oferta a disposición del público.
El impacto de las subvenciones en la producción cinematográfica catalana es prácticamente nulo. No hay diferencia sustancial entre las películas producidas el año 1982 y el 2002, a pesar de las cantidades subvencionadas. Hay un techo industrial productivo que hace que el aumento de los importes de las subvenciones no tenga un reflejo real en el número de películas que se hacen. El promedio durante estos años es de 17,5 películas/año. Los datos, además, sugieren que el sector es débil, ya que acusa fácilmente los recortes en las dotaciones dedicadas al fomento del cine catalán.
Por otra parte, la opción de elección que puede ejercer el consumidor se materializa por medio del doblaje de películas al catalán. En este sentido, el fomento de la lengua catalana pasa necesariamente por el reforzamiento de la subvención pública al doblaje, a pesar de que los éxitos de esta política pueden entrar en contradicción con el fomento del tejido industrial de la cinematografía catalana.
Desgraciadamente, la política de fomento del cine catalán y la política de doblaje al catalán dependen del ciclo político, a través de las elecciones, aunque su influencia varía según las convocatorias electorales. Los años de elecciones se aumenta notablemente la atención presupuestaria por estas partidas sin que este hecho tenga un reflejo en los resultados industriales.
Vista la derogación del Decreto 237/1998, la única fórmula disponible para garantizar la presencia de la lengua catalana en el cine pasa por incrementar las dotaciones públicas, que se encuentran en la actualidad aún muy por debajo de los importes invertidos en el fomento de la industria cinematográfica catalana.
En este sentido, no existe ningún impedimento en el derecho europeo para regular un sistema completo de ayudas a la oferta de doblaje en lengua catalana con más ambición que el que existe actualmente.
Corresponde, de acuerdo con el principio de subsidiariedad, a la Generalidad de Cataluña la definición de lo que debe entenderse por producto cultural y del grado de territorialización del gasto.
L’article explora la valoració jurídica i econòmica de vint anys de política de foment del cinema català (política cultural) i de l’oferta de cinema en llengua catalana (política lingüística). Es fa servir una metodologia combinada per determinar els efectes reals que les polítiques públiques de foment tenen sobre l’oferta a disposició del públic. L’impacte de les subvencions en la producció cinematogràfica catalana és pràcticament nul. No hi ha diferència substancial entre les pel·lícules produïdes l’any 1982 i el 2002, tot i les quantitats subvencionades. Hi ha un sostre industrial productiu que fa que l’augment dels imports de les subvencions no tingui un reflex real en el nombre de pel·lícules que es fan. La mitjana durant els anys és de 17,5 pel·lícules/any. Les dades, a més, suggereixen que el sector és dèbil, ja que acusa fàcilment les retallades en les dotacions dedicades al foment del cinema català.
D’altra banda, l’opció d’elecció que pot exercir el consumidor es materialitza per mitjà del doblatge de pel·lícules al català. En aquest sentit, el foment de la llengua catalana passa necessàriament pel reforçament de la subvenció pública al doblatge, tot i que els èxits d’aquesta política poden entrar en contradicció amb el foment del teixit industrial de la cinematografia catalana.
Desafortunadament, la política de foment del cinema català i la política de doblatge al català depenen del cicle polític, a través de les eleccions, encara que la seva influència varia segons les convocatòries electorals. Els anys d’eleccions s’augmenta notablement l’atenció pressupostària per aquestes partides sense que aquest fet tingui un reflex en els resultats industrials.
Vista la derogació del Decret 237/1998, l’única fórmula disponible per garantir la presència de la llengua catalana al cinema passa per incrementar les dotacions públiques, que es troben en l’actualitat encara molt per sota dels imports esmerçats en el foment de la indústria cinematogràfica catalana.
En aquest sentit, no hi ha cap impediment en el dret europeu per regular un sistema complet d’ajuts a l’oferta de doblatge en llengua catalana amb més ambició que el que actualment existeix. Correspon, d’acord amb el principi de subsidiarietat, a la Generalitat de Catalunya la definició del que s’ha d’entendre per producte cultural i del grau de territorialització de la despesa.
This article takes stock of legal and economic assessments that have been made of twenty years of policies of support for Catalan cinema (cultural policy) and for cinema in Catalan (language policy). A combined methodology is used to determine the real effects that public incentive policies have on movie offerings actually available to the public. The impact of subsidies on Catalan movie production is practically non-existent. There is no substantial difference between the movies produced in 1982 and in 2002, in spite of the subsidies paid out. The industry has a production ceiling, which means that an increase in the amounts of the subsidies does not have a real repercussion on the number of films made. The average for the period studied was 17.5 films per year. In addition, the data suggest that the sector is weak, since it is quick to betray the effects of cuts in subsidies aimed at supporting Catalan moviemaking. On the other hand, consumer choice comes about through the dubbing of films in Catalan. In this regard, the support for Catalan entails the reinforcement of public subsidies for dubbing, although success in this policy sector could be in conflict with the support for the industrial fabric of Catalan moviemaking. Unfortunately, the policy of support for Catalan moviemaking and the Catalan dubbing policy depend on the political cycle, through elections, although the influence of such policies varies according to the election. In election years there is a considerable increase in budget allocations for these items, although such increased attention does not manifest itself in increased industrial performance. In view of the repeal of Decree 237/1998, the only formula available for guaranteeing the presence of Catalan in the movies involves public subsidies, which are currently substantially below the amounts invested in support of the Catalan moviemaking industry. In this regard, nothing in European law prevents the regulation of a complete system of aid for Catalan-dubbed movie offerings that would be more ambitious than the current one. In accordance with the principle of subsidiarity, it is up to the Autonomous Government of Catalonia (the Generalitat) to define what is to be understood by the term «cultural product» and the degree to which the expenditure should be territorialized.
