Acceso usuarios
Daniele Fortis
Aquest assaig es proposa oferir una descripció crítica del llenguatge utilitzat per l’Administració pública italiana i destacar-ne sobretot els defectes que fan que sigui anticomunicatiu. Després d’una introducció que fa palesa la mala reputació que tradicionalment ha tingut i té l’italià burocràtic, l’article passa a delinear les característiques generals d’aquesta varietat de llengua, que són les següents: llenguatge sectorial no especialitzat, rígid, complex, obscur, formal i que tendeix a perpetuar-se a si mateix; té poca consideració envers el lector; estilísticament és poc acurat; té una relació directa amb el llenguatge legislatiu; és poc propens al canvi diacrònic; no diferencia el públic al qual s’adreça; té tendència a ser assumit per molts ciutadans com a model, fins i tot més enllà de l’àmbit burocràtic. Posteriorment, l’estudi se centra en detalls i tracta les característiques més específiques d’aquest llenguatge i n’afronta, per aquest ordre: • els aspectes lexicals (entre els quals l’elevada freqüència d’arcaismes, termes de registre elevat, tecnicismes reals i aparents, perífrasis, eufemismes, redundàncies, fórmules estereotipades, expressions reverencials, sigles i abreviacions); • sintàctics (especialment la tendència a fer frases llargues i complexes, a les formes implícites dels verbs i a les construccions despersonalitzadores); • textuals (l’organització informativa dels textos des de la perspectiva de l’autor i no del lector, el recurs freqüent d’expressions de referències anafòriques i catafòriques, la cohesió sovint defectuosa, els títols poc informatius, l’accentuada intertextualitat); i • pragmàtics (la performativitat dels actes administratius, la relació emissor/ receptor, les estratègies de tracte correcte, el fet que molts textos administratius són inadequats en relació amb el context). A la part final es fa referència a les iniciatives dedicades a la simplificació del llenguatge administratiu engegades pel Govern italià des del 1993 fins avui, tant en l’àmbit legislatiu com en el més pròpiament lingüístic. I es fa un balanç dels resultats aconseguits i es formulen hipòtesis sobre els motius que han impedit assolir millors resultats i sobre els problemes que queden encara per solucionar.
The purpose of this essay is to offer a critical description of the language used in the Italian public administration and at the same time, call attention to the defects in such language that lead to failures of communication.
After an introduction that highlights the bad reputation that bureaucratic Italian has traditionally enjoyed, the article goes on to lay out the general characteristics of this language variety as follows: bureaucratic Italian is an unspecialized sectorial language that is rigid, complex, obscure, formal, and tends to perpetuate itself; it is a language that shows little consideration for the reader; it is stylistically unpleasant; it is directly related to legislative language; it shows scarce propensity for diachronic change; it addresses an undifferentiated audience; there is a tendency for many to take it as a model, even outside of the bureaucratic domain.
The study goes on to focus on the details and deals with more specific characteristics of this language, in the following order:
¿ lexical aspects (including a high frequency of archaic expressions, terms having a high register, words that are technical in appearance and others that are authentic technical expressions, periphrases, euphemisms, redundancies, stereotypical formulas, reverential expressions, acronyms and abbreviations);
¿ syntactical aspects (especially the tendency to construct long and complex sentences, the tendency to use implicit verb forms, and the tendency to resort to impersonal constructions);
¿ textual aspects (the information aspect of the texts is viewed from the perspective of the author and not the reader, there is a frequent use of anaphoric and cataphoric references, the sense of cohesion is often defective, headings are often uninformative, and there is heightened intertextuality);
¿ pragmatic aspects (the performative character of administrative acts, the relationship between sender and receiver, the strategy of politeness, the inappropriateness of many administrative texts for the context they are designed for).
Finally, reference is made to the initiatives aimed at simplifying administrative language, undertaken by the Italian government starting in 1993 and continuing through to the present, both in the legislative and the more specifically language-oriented domain. The results achieved are assessed and hypotheses are put forward regarding the factors hindering the achievement of better results and the problems that are yet to be solved.
