Acceso usuarios
Daniel González, Álvaro Moral García, Eduardo Carazo Lefort 
La vivienda colectiva preexistente, especialmente en contextos urbanos consolidados, constituye un laboratorio privilegiado para explorar prácticas proyectuales orientadas a la resiliencia doméstica. Este artículo propone una lectura sistémica de las transformaciones espaciales en viviendas colectivas construidas entre las décadas de 1950 y 1980, entendiendo la vivienda como un sistema interdependiente donde convergen dinámicas sociales, culturales, materiales y ecológicas. A través de una metodología que combina el análisis tipológico y proyectual, aplicada a estudios de caso en centros históricos de la geografía nacional, la investigación identifica estrategias espaciales transferibles —como la disposición central o periférica de los servicios y las plantas no jerarquizadas— que responden a las necesidades contemporáneas de sostenibilidad, inclusividad y habitabilidad. El artículo sostiene que estas microtransformaciones, a menudo impulsadas por los propios habitantes en calidad de proyectistas secundarios, no son meras adaptaciones funcionales, sino acciones de diseño con impacto sistémico, capaces de catalizar transiciones hacia modelos de vivienda más resilientes y sostenibles. Finalmente, se propone un marco de acción para profesionales y agentes del diseño, subrayando el ámbito doméstico como un campo crítico de experimentación para las transiciones sostenibles.
L’habitatge col·lectiu preexistent, especialment en contextos urbans consolidats, és un laboratori d’excepció per explorar pràctiques de disseny orientades a la resiliència domèstica. Aquest article proposa una lectura sistèmica de les transformacions espacials en habitatges col·lectius construïts entre els anys 50 i 80 del segle XX, i presenta l’habitatge com un sistema interdependent en què conflueixen dinàmiques socials, culturals, materials i ecològiques. A través d’una metodologia que combina l’anàlisi tipològica i de disseny, aplicada a casos pràctics en centres històrics d’Espanya, la recerca identifica estratègies espacials transferibles —com la disposició central o perifèrica d’espais de servei i distribucions no jeràrquiques— que responen a les necessitats contemporànies de sostenibilitat, inclusivitat i habitabilitat. Aquest article defensa que aquestes microtransformacions, que sovint són obra dels habitants com a dissenyadors secundaris, no són simplement adaptacions funcionals, sinó accions de disseny amb un impacte sistèmic que poden catalitzar transicions cap a models d’habitatge més resilients i sostenibles. En darrer lloc, proposa un marc operatiu per a professionals i agents de disseny que considera l’entorn domèstic com un camp crític d’experimentació per a transicions sostenibles.
Pre-existing collective housing, especially in consolidated urban contexts, serves as a privileged laboratory for exploring design practices oriented towards domestic resilience. This article proposes a systemic reading of spatial transformations in collective dwellings built between the 1950s and 1980s, framing housing as an interdependent system in which social, cultural, material and ecological dynamics converge. Through a methodology that combines typological and design analysis, applied to case studies in historic centres in Spain, the research identifies transferable spatial strategies—such as the central or peripheral arrangement of service spaces and non-hierarchical layouts—that respond to contemporary needs for sustainability, inclusivity and habitability. The article argues that these micro-transformations, often driven by the inhabitants as secondary designers, are not merely functional adaptations but design actions with systemic impact, capable of catalysing transitions toward more resilient and sustainable housing models. Finally, it proposes an operational framework for professionals and design agents, emphasising the domestic realm as a critical field of experimentation for sustainable transitions.
