Acceso usuarios
Clara Elena Prieto Entrialgo
Este trabajo plantea una reflexión sobre el modo en el que se representa gráficamente la toponimia recogida en los textos medievales. Actualmente se tiene claro que es preciso mantener una actitud de prudente desconfianza hacia la fidelidad que mantendrían las representaciones escritas respecto al plano oral. Este artículo analiza las relaciones entre oralidad y escritura que se dan en 329 formas toponímicas obtenidas de 28 textos de la primera mitad del siglo XIII pertenecientes al Corpus documental del monasterio de Sahagún (CODOMOSA); dicho corpus está integrado en exclusiva por documentos notariales originales confeccionados en Sahagún y su entorno amplio, que están siendo transcritos siguiendo los criterios CHARTA en el marco de un proyecto de investigación nacional. Los topónimos recogidos presentan una variación formal más o menos intensa dependiendo del mayor o menor número de menciones y también de su composición gráfica, si bien el patrón más frecuente es el de un nombre de lugar que ofrece dos o tres variantes y es citado un promedio de tres veces; el topónimo Sahagún es ciertamente especial, al ostentar el récord tanto de menciones (43) como de variantes (22). La variación formal registrada obedece a diferentes parámetros, en concreto: la mayor o menor influencia del latín, unas veces etimológica y otras, fruto de la reconstrucción analógica; el recurso o no a la abreviación y el empleo de diferentes procedimientos abreviativos; el uso de mayúscula o minúscula iniciales; la escritura de los compuestos como varias palabras gráficas o como una sola; la duplicación o no de ciertas consonantes en posición inicial e intervocálica; y la alternancia de las grafías i/j/y, u/v/b, c/ç/z y g/j/x. Se dedica un apartado a cada modalidad de variación y se examina en cada caso si las variantes pueden corresponder exclusivamente al nivel gráfico o si trascenderían al plano oral: algunas de ellas obedecen claramente a motivos gráficos o paleográficos (castiela/castiella, medina/medjna), otras se corresponden verosímilmente con diferencias fónicas (uilla orege / uilla orex), mientras que en un tercer grupo de casos es difícil afirmar con rotundidad si la discrepancia gráfica incumbe también o no a la pronunciación (Galiçia/Galliçia).
Aquest treball planteja una reflexió sobre la manera com es representa gràficament la toponímia recollida en els textos medievals. Actualment es té clar que cal mantenir una actitud de prudent desconfiança envers la fidelitat de les representacions escrites respecte del pla oral. Aquest article analitza les relacions entre oralitat i escriptura que es donen en 329 formes toponímiques obtingudes de 28 textos de la primera meitat del segle XIII pertanyents al Corpus documental del monasterio de Sahagún (CODOMOSA); aquest corpus està integrat exclusivament per documents notarials originals redactats a Sahagún i al seu entorn ampli, que estan sent transcrits seguint els criteris CHARTA en el marc d’un projecte de recerca nacional. Els topònims recollits presenten una variació formal més o menys intensa depenent del nombre més o menys elevat de mencions i també de la seva composició gràfica, si bé el patró més freqüent és el d’un nom de lloc que ofereix dues o tres variants i és esmentat una mitjana de tres vegades; el topònim Sahagún és certament especial, ja que ostenta el rècord tant de mencions (43) com de variants (22). La variació formal registrada obeeix a diferents paràmetres, concretament: la major o menor influència del llatí, unes vegades etimològica i altres fruit de la reconstrucció analògica; el recurs o no a l’abreviació i l’ús de diferents procediments abreviatius; l’ús de majúscules o minúscules inicials; l’escriptura dels compostos com a diverses paraules gràfiques o com una de sola; la duplicació o no de determinades consonants en posició inicial i intervocàlica; i l’alternança de les grafies i/j/y, u/v/b, c/ç/z i g/j/x. Es dedica un apartat a cada modalitat de variació i s’examina en cada cas si les variants poden correspondre exclusivament al nivell gràfic o si transcendirien al pla oral: algunes responen clarament a motius gràfics o paleogràfics (castiela/castiella, medina/medjna), d’altres es corresponen versemblantment amb diferències fòniques (uilla orege / uilla orex), mentre que en un tercer grup de casos és difícil afirmar amb rotunditat si la discrepància gràfica afecta també o no la pronúncia (Galiçia/Galliçia).
This paper offers a reflection on the way in which place names found in medieval texts are represented graphically. It is now clear that one must maintain a cautious scepticism regarding the fidelity of written representations to the oral tradition. This article analyses the relationships between orality and writing found in 329 place names obtained from 28 texts from the first half of the 13th century belonging to the Documentary Corpus of the Monastery of Sahagún (CODOMOSA); this corpus consists exclusively of original notarial documents drawn up in Sahagún and its wider surroundings, which are being transcribed according to the CHARTA criteria as part of a national research project. The place names collected exhibit a degree of formal variation depending on the greater or lesser number of mentions and also on their graphic composition, although the most frequent pattern is that of a place name offering two or three variants and being cited an average of three times; the place name Sahagún is certainly special, holding the record for both mentions (43) and variants (22). The formal variation observed is due to various factors, specifically: the greater or lesser influence of Latin, sometimes etymological and at other times the result of analogical reconstruction; the use or non-use of abbreviation and the application of different abbreviation methods; the use of upper- or lower-case initial letters; the spelling of compounds as separate words or as a single word; the doubling or non-doubling of certain consonants in initial and intervocalic positions; and the alternation of the spellings i/j/y, u/v/b, c/ç/z and g/j/x. A section is devoted to each type of variation, and in each case it is examined whether the variants correspond exclusively to the written form or whether they extend to the spoken form: some of them clearly stem from orthographic or palaeographic reasons (castiela/castiella, medina/medjna), others plausibly correspond to phonetic differences (uilla orege / uilla orex), whilst in a third group of cases it is difficult to state categorically whether the orthographic discrepancy also affects pronunciation (Galiçia/Galliçia).
