Acceso usuarios
Jordi Ginebra Serrabou
, Ester Fonts Gonzàlez
Este artículo estudia la preposición contra en catalán antiguo a partir del análisis de los datos del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), con el propósito de describir su sintaxis. Los datos examinados corresponden a un total de 6.118 ocurrencias de la preposición contra, que son las que encontramos en el CICA para todo el período del catalán antiguo (hasta el siglo XV incluido). Los objetivos son: a) distinguir descriptivamente entre verbos que rigen contra y otras construcciones con contra; b) describir y clasificar los verbos que rigen contra y proporcionar información sobre las alternancias argumentales; c) establecer una primera comparación entre el catalán antiguo y el catalán contemporáneo en el ámbito del régimen verbal con la preposición contra. Las conclusiones son que la preposición contra como introductora de complementos de régimen tiene, desde los orígenes del idioma, bastante vitalidad, contrariamente a la previsión inicial de los investigadores, que era que se presentaba en una proporción mucho menor que con la función de adjunto verbal. El resultado es de 1.533 ocurrencias de régimen y 1.373 como adjunto. Los complementos regidos encabezados por contra aparecen acompañando a verbos agentivos que contienen el rasgo semántico que denominamos de hostilidad, de manera que se produce redundancia semántica. Hemos clasificado estos verbos en cuatro grupos: verbos de hostilidad recíprocos, verbos de hostilidad no recíprocos, verbos de hostilidad no recíprocos con segundo régimen y verbos de contrahostilidad, que son verbos triádicos que denotan la acción de un agente (formalizado como sujeto) encaminada no a ejercer la hostilidad sobre el referente designado por el complemento directo, sino más bien a prevenir o anular la intervención hostil de un tercer actor. Además, encontramos la preposición contra en el complemento de verbos de movimiento direccional que no son inherentemente de hostilidad, a los que la preposición añade la semántica de hostilidad (sin introducir, sin embargo, un adjunto adicional). Finalmente, en una proporción reducida, hemos detectado la preposición contra con verbos de movimiento en construcciones en las que no hay semántica de hostilidad, y la preposición tiene en ellas un valor meramente locativo/direccional. Este uso, aunque ya existía en latín, parece que en la Edad Media, en catalán, más bien se evitaba en la lengua formal, que se inclina por dar prioridad a la semántica de hostilidad u oposición intencional. En cuanto a las alternancias, el complemento introducido por contra puede alternar con complementos introducidos por otras preposiciones o con el complemento directo. Estas alternancias no son generales para todos los verbos de cada clase. En el momento actual de la investigación es difícil generalizar sobre este punto, porque es difícil detectar en él patrones regulares claros. Por lo que respecta a la comparación con el catalán contemporáneo, se constatan desajustes y continuidades. En los aspectos más relacionados con el sistema, los contrastes en relación con los complementos introducidos por contra tienen que ver con los predicados de movimiento direccional, que aparecen con mayor frecuencia y versatilidad en la lengua antigua, y con los que no denotan hostilidad, que han desaparecido de la lengua contemporánea o en ella ocupan una posición marginal.
Aquest article estudia la preposició contra en català antic a partir de l’anàlisi de les dades del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), amb el propòsit de descriure’n la sintaxi. Les dades examinades corresponen a un total de 6.118 ocurrències de la preposició contra, que és el que trobem al CICA per a tot el període del català antic (fins al segle XV inclòs). Els objectius són a) distingir descriptivament entre verbs que regeixen contra i altres construccions amb contra; b) descriure i classificar els verbs que regeixen contra i donar informació de les alternances argumentals; c) establir una primera comparació entre el català antic i el català contemporani en l’àmbit del règim verbal amb la preposició contra. Les conclusions són que la preposició contra com a introductora de complements de règim té, des dels orígens de l’idioma, força vitalitat, contràriament a la previsió inicial dels investigadors, que era que es presentava en una proporció molt menor que amb la funció d’adjunt verbal. El resultat és de 1.533 ocurrències de règim i 1.373 com a adjunt. Els complements regits encapçalats per contra apareixen acompanyant verbs agentius que contenen el tret semàntic que denominem d’hostilitat, de manera que es produeix redundància semàntica. Hem classificat aquests verbs en quatre grups: verbs d’hostilitat recíprocs, verbs d’hostilitat no recíprocs, verbs d’hostilitat no recíprocs amb règim segon i verbs de contrahostilitat, que són verbs triàdics que denoten l’acció d’un agent (formalitzat com a subjecte) encaminada no pas a exercir l’hostilitat damunt el referent designat pel complement directe sinó encaminada més aviat a prevenir o anul·lar la intervenció hostil d’un tercer actor. A més, trobem la preposició contra en el complement de verbs de moviment direccional que no són inherentment d’hostilitat, als quals la preposició afegeix la semàntica d’hostilitat (sense introduir, però, un adjunt addicional). Finalment, en una proporció reduïda, hem detectat la preposició contra amb verbs de moviment en construccions en les quals no hi ha semàntica d’hostilitat, i la preposició hi té un valor merament locatiu/direccional. Aquest ús, encara que ja existia en llatí, sembla que a l’edat mitjana, en català, més aviat s’evitava en la llengua formal, que es decanta per donar prioritat a la semàntica d’hostilitat o oposició intencional. Quant a les alternances, el complement introduït per contra pot alternar amb complements introduïts per altres preposicions o amb el complement directe. Aquestes alternances no són generals per a tots els verbs de cada classe. En el moment actual de la recerca és difícil generalitzar sobre aquest punt, perquè és difícil detectar-hi patrons regulars clars. Pel que fa a la comparació amb el català contemporani, es constaten desajustaments i continuïtats. En els aspectes més lligats amb el sistema, els contrastos en relació amb els complements introduïts per contra tenen a veure amb els predicats de moviment direccional, que ocorren amb més freqüència i versatilitat en la llengua antiga, i els que no denoten hostilitat, que han desaparegut de la llengua contemporània o hi ocupen una posició marginal.
This paper studies the preposition contra in Old Catalan by analysing data from the Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), with the aim of describing its syntactic behaviour. The data analysed consist of a total of 6,118 tokens of the preposition contra, corresponding to all the instances recorded in the CICA for the entire Old Catalan period (up to and including the fifteenth century). The objectives are (a) to distinguish between verbs governing contra and other constructions containing contra; (b) to describe and classify the verbs that govern contra and to provide information on argument alternations; and (c) to establish an initial comparison between Old Catalan and contemporary Catalan in the domain of verbal complementation with the preposition contra. The study concludes that the preposition contra, as an introducer of complements, has been highly productive since the origins of the language, contrary to the researchers’ initial expectation that it would occur much less frequently than in its function as a verbal adjunct. The results amount to 1,533 occurrences as complements and 1,373 as verbal adjuncts. Complements headed by contra typically occur with agentive verbs that bear the semantic feature referred to here as hostility, thus producing semantic redundancy. These verbs have been classified into four groups: reciprocal hostility verbs, non-reciprocal hostility verbs, non-reciprocal hostility verbs with a second argument, and counter-hostility verbs, which are triadic verbs denoting the action of an agent (formalised as the subject) aimed not at exercising hostility towards the referent designated by the direct object, but rather at preventing or neutralising the hostile intervention of a third participant. In addition, the preposition contra is found in the complements of direction motion verbs that are not inherently hostile, to which the preposition adds a semantics of hostility (without, however, introducing an additional adjunct). Finally, in a limited number of cases, we have identified the preposition contra with motion verbs in constructions lacking any semantics of hostility, where the preposition has a merely locative/directional value. Although this use already existed in Latin, it appears that in medieval Catalan it tended to be avoided in formal language, which favoured the semantics of hostility or intentional opposition. As for alternations, the complement introduced by contra can alternate with complements introduced by other prepositions or with the direct object. These alternations are not general across all verbs in each class, and at the present stage of research it is difficult to generalise on this point, since it is difficult to identify clear and regular patterns. With regard to the comparison with contemporary Catalan, both discrepancies and continuities are observed. In aspects more closely tied to the grammatical system, contrasts involving complements introduced by contra primarily concern directional motion predicates, which occur more frequently and with greater versatility in Old Catalan, as well as predicates that do not denote hostility and have either disappeared from the contemporary language or occupy a marginal position.
