Brasil
El artículo analiza la necesidad histórica de una afirmación inmanente de las nociones modernas de dignidad humana y de derechos humanos. A partir de la perspectiva antropológica de Supiot, se argumentará que tales conceptos son proposiciones básicas y estructurantes del derecho de las sociedades occidentales, y no son susceptibles de comprobación científica. Los fundamentos de la dignidad humana y de los derechos humanos se originaron en la filosofía cristiana medieval, que atribuye libertad y racionalidad al ser humano, no por su propia naturaleza, sino por haber sido creado por Dios a su imagen y semejanza. Sin embargo, lo que caracteriza a la filosofía occidental es un esfuerzo por explicar racionalmente el funcionamiento del universo. De este modo, incluso las explicaciones mitológicas de las realidades constituyen un intento de la propia razón por explicar lo real. El mito religioso, en realidad, es una forma de racionalidad que busca explicar la realidad. Cuando se vuelve epistémica y adquiere un discurso científico, la razón retorna a sí misma y percibe que es ella, y no los dioses, la medida de todas las cosas. De este modo, tarde o temprano, habría sido posible una justificación inmanente de las realidades humanas que permitiría concepciones secularizadas de la dignidad humana y de los derechos humanos.
L’articolo discute la necessità storica di un’affermazione immanente delle moderne nozioni di dignità umana e di diritti umani. A partire dalla prospettiva antropologica di Supiot, si sosterrà che tali concetti costituiscono proposizioni fondamentali e strutturanti del diritto delle società occidentali, e non sono suscettibili di verifica scientifica. I fondamenti della dignità umana e dei diritti umani hanno origine nella filosofia cristiana medievale, che attribuisce libertà e razionalità all’essere umano non per la sua stessa natura, ma perché creato da Dio a sua immagine e somiglianza. Tuttavia, ciò che caratterizza la filosofia occidentale è lo sforzo di spiegare razionalmente il funzionamento dell’universo. In questo modo, anche le spiegazioni mitologiche della realtà rappresentano un tentativo della ragione stessa di spiegare il reale. Il mito religioso, infatti, è una forma di razionalità che mira a spiegare la realtà. Quando diventa epistemica e acquisisce un discorso scientifico, la ragione ritorna a sé stessa e si rende conto che è essa, e non gli dèi, la misura di tutte le cose. In questo modo, prima o poi, sarebbe stata possibile una giustificazione immanente delle realtà umane che avrebbe consentito concezioni secolarizzate della dignità umana e dei diritti umani.
L’article analitza la necessitat històrica d’una afirmació immanent de les nocions modernes de dignitat humana i de drets humans. A partir de la perspectiva antropològica de Supiot, s’argumentarà que aquests conceptes constitueixen proposicions bàsiques i estructurants del dret de les societats occidentals, i que no són susceptibles de comprovació científica. Els fonaments de la dignitat humana i dels drets humans s’originen en la filosofia cristianomedieval, que atribueix llibertat i racionalitat a l’ésser humà, no pas per la seva pròpia naturalesa, sinó pel fet d’haver estat creat per Déu a la seva imatge i semblança. Tanmateix, allò que caracteritza la filosofia occidental és l’esforç d’explicar racionalment el funcionament de l’univers. Així, fins i tot les explicacions mitològiques de les realitats representen un intent de la mateixa raó d’explicar allò real. El mite religiós, de fet, és una forma de racionalitat que pretén explicar la realitat. Quan esdevé epistèmica i adquireix un discurs científic, la raó retorna a ella mateixa i s’adona que és ella, i no pas els déus, qui constitueix la mesura de totes les coses. D’aquesta manera, tard o d’hora, seria possible una justificació immanent de les realitats humanes que faria possibles concepcions secularitzades de la dignitat humana i dels drets humans.
This article examines the historical necessity of an immanent affirmation of the modern notions of human dignity and human rights. Drawing on Supiot’s anthropological perspective, it argues that such concepts constitute basic and structuring propositions of law in Western societies and are therefore not amenable to scientific verification. The foundations of human dignity and human rights originate in Christian-medieval philosophy, which attributes freedom and rationality to the human being not by virtue of human nature itself, but because humans are created by God in His image and likeness. However, what characterizes Western philosophy is its effort to rationally explain the functioning of the universe. Thus, even mythological explanations of reality represent an attempt by reason itself to account for the real. Religious myth, in fact, is a form of rationality that seeks to explain reality. When reason becomes epistemic and acquires a scientific discourse, it returns to itself and realizes that it is reason, rather than the gods, that serves as the measure of all things. Consequently, sooner or later, an immanent justification of human realities would become possible, enabling secularized conceptions of human dignity and human rights.
O artigo discute a necessidade histórica de afirmação imanente das noções modernas de dignidade humana e de direitos humanos. A partir da perspectiva antropológica de Supiot, argumentará que tais conceitos são proposições básicas e estruturantes do direito das sociedades ocidentais, não sendo passíveis de comprovação científica. Os fundamentos da dignidade humana e dos direitos humanos se originaram da filosofia cristã-medieval, que atribui liberdade e racionalidade ao ser humano, não por sua própria natureza, mas por ser criado por Deus à sua imagem e semelhança. No entanto, o que caracteriza a Filosofia ocidental é um esforço de explicar racionalmente o funcionamento do universo. Dessa forma, mesmo as explicações mitológicas das realidades são uma tentativa da própria razão de explicar o real. O mito religioso, na verdade, é uma forma de racionalidade que quer explicar a realidade. Quando se torna epistêmica e adquire um discurso científico, a razão retorna a si mesma e percebe que é ela, e não os deuses, a medida de todas as coisas. Dessa forma, cedo ou tarde, seria possível a justificação imanente das realidades humanas que possibilitariam concepções secularizadas de dignidade humana e de direitos humanos.