Aquest article analitza la transformació del dret de propietat al llarg de la seva evolució històrica. Una transformació que ha anat atorgant un paper cada vegada més central a la funció social que, al seu torn, ha incorporat progressivament la protecció mediambiental. S’examina com la propietat, tot i no concebre’s ja com un dret absolut, es manté com un dret fonamental subjecte a límits derivats de la seva funció social. En aquest marc, el principi de funció social es presenta com a eix normatiu que permet integrar les exigències ecològiques. El treball explora, a més, els mecanismes legals que subordinen l’ús del sòl a finalitats ambientals —com les servituds ecològiques, les restriccions urbanístiques i la responsabilitat ambiental—, i avalua críticament els instruments de mercat, com els pagaments per serveis ambientals i els mercats de carboni. Mitjançant un enfocament històric, comparat i crític, es conclou que la propietat pot esdevenir una eina útil per a la sostenibilitat, sempre que el seu exercici respongui als principis de justícia ambiental i protecció del bé comú.