Acceso usuarios
Isabel Caro-Patón Carmona 
La sostenibilitat hídrica requereix harmonitzar les demandes econòmiques amb la protecció ambiental, un equilibri que sovint genera tensions. Correspon a l'Administració resoldre aquestes tensions mitjançant les seves decisions, però en els estats democràtics de dret, les persones afectades i les associacions ecologistes, amb una participació activa en els processos de presa de decisions, han de poder impugnar-les davant dels tribunals. No obstant això, la discrecionalitat administrativa —especialment en matèria d’inversions i d’estratègies— dificulta aquest control judicial, ja que moltes decisions no són directament impugnables. A més, els plans hidrològics, malgrat el seu abast, es troben condicionats per limitacions pressupostàries que n’impedeixen l’exigència d’execució, en contradicció amb el dret europeu. A tot això s’hi afegeix que determinats principis jurídics, com el de precaució, per la seva indeterminació, amplien la discrecionalitat en decisions específiques, podent restringir activitats econòmiques sostenibles sense una justificació suficient. El Tribunal Suprem, en la seva jurisprudència, ha adoptat una actitud deferent, limitant-se a una revisió superficial de la coherència normativa, fet que redueix encara més el control judicial en assumptes ambientals complexos. Davant d’aquest panorama, avançar cap a la sostenibilitat exigeix reforçar la transparència i garantir un control més efectiu sobre les decisions administratives. Només mitjançant un diàleg real —també en seu judicial— serà possible construir solucions que contribueixin a retrobar la pau amb la natura.
