Acceso usuarios
Marc Depaepe
El presente artículo sobre la relación entre la historia de la educación (es decir, mi propia investigación a lo largo de las últimas cinco décadas) y la historia pública se refiere al discurso de apertura de un encuentro de la «Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana». En lugar de enumerar aquí los párrafos sucesivos, expongo brevemente las dos reflexiones subyacentes: (1) Aunque no soy un especialista en el campo de la «historia pública», creo que cualquier investigación histórica publicada, aunque sus resultados aparezcan sólo en revistas de élite (¿de alto nivel?) para especialistas, llega al espacio «público». Pero muchas personas -incluidos intelectuales- han perdido el contacto con las bibliotecas y, por tanto, también con los libros impresos y las revistas… Lo cual, por supuesto, no impide que los propios autores se esfuercen por abrir sus conocimientos adquiridos a un público amplio, por ejemplo, mediante publicaciones en su propio idioma (y no sólo en inglés), y/o mediante conferencias, colaborando en exposiciones, etc. (2) En este sentido, he adquirido experiencia principalmente a través del mundo de la educación y/o de los museos escolares. Y allí he visto que muchos museos, a menudo también obligados a ello por el gobierno que los patrocina, se desviven por alcanzar los objetivos de una supuesta misión educativa. Pero si algo he aprendido de la historia de la educación es que la verdadera educación nunca funciona según las estrategias preprogramadas de ningún plan didáctico. Más bien, la Bildung, en el antiguo sentido alemán de la palabra, debe basarse en verdaderos encuentros. Por supuesto, esto no impide que los museos elijan cuidadosamente su material en función de ese posible diálogo pedagógico, sin perder de vista, no obstante, su fundamento científico. Más aún, como lugares de trabajo para el desarrollo de ese conocimiento histórico-pedagógico, los propios museos también pueden contribuir a esa labor científica. Lo que a su vez no tiene por qué implicar una relación jerárquica de las tareas científicas sobre las pedagógicas, por ejemplo, en términos de personal.
Aquest article sobre la relació entre la història de l’educació (és a dir, la meva pròpia investigació al llarg de les darreres cinc dècades) i la història pública fa referència al discurs d’obertura d’una trobada de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. En lloc d’enumerar aquí els paràgrafs successius, exposo breument les dues reflexions subjacents: (1) Tot i que no sóc un especialista en el camp de la «història pública», crec que qualsevol investigació històrica publicada, encara que els seus resultats apareguin només a revistes d’elit (d’alt nivell?) per a especialistes arriba a l’espai «públic». Però moltes persones –inclosos intel·lectuals– han perdut el contacte amb les biblioteques i, per tant, també amb els llibres impresos i les revistes… La qual cosa, per descomptat, no impedeix que els mateixos autors s’esforcin per obrir els seus coneixements adquirits a un públic ampli, per exemple, mitjançant publicacions en el seu propi idioma (i no només en anglès), i/o mitjançant conferències, col·laborant en exposicions, etc. (2) En aquest sentit, he adquirit experiència principalment a través del món de l’educació i dels museus escolars. I allà he vist que molts museus, sovint també obligats pel govern que els patrocina, es desviuen per assolir els objectius d’una suposada missió educativa. Però si he après alguna cosa de la història de l’educació és que la veritable educació mai no funciona segons les estratègies preprogramades de cap pla didàctic. Més aviat, la Bildung, en l’antic sentit alemany de la paraula, ha de basar-se en veritables trobades. Per descomptat, això no impedeix que els museus escullin acuradament el seu material en funció d’aquest possible diàleg pedagògic, sense perdre de vista, però, el seu fonament científic. Més que més, com a llocs de treball per al desenvolupament d’aquest coneixement historicopedagògic, els museus també poden contribuir a aquesta tasca científica. El que alhora no ha de implicar una relació jeràrquica de les tasques científiques sobre les pedagògiques, per exemple, en termes de personal.
The present article on the relationship between the history of education (i.e. my own research over the past five decades) and public history concerns the keynote address at a conference of the «Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana». Rather than list the successive paragraphs here, I briefly state here the two underlying thoughts: (1) Even though I am not a specialist in the field of “public history,” I believe that any published historical research, even if its results appear only in elite (top?) journals for specialists, reaches the “public” space. But many people - including intellectuals - have lost their way to libraries, and thus also to printed books and journals… Which, of course, does not prevent authors themselves from making an effort to open up as much as possible their acquired knowledge to a wide public, for example, through publications in their own language (and not only in English), and/or through lectures, collaboration in exhibitions, and so on. (2) In the latter regard, I have gained experience mainly through the world of education and/or school museums. And there I have seen, that many museums, often also forced to do so by their patronizing government, go out of their way to realize the goals of a supposed educational mission. But if I have learned anything from the history of education, it is that true education never works according to the pre-programmed strategies of any didactic plan. Rather, Bildung, in the old-fashioned German sense of the word, must rely on true encounters. Of course, this does not prevent museums from carefully choosing their material in function of such a possible pedagogical dialogue, without, however, losing sight of its scientific foundation. More even, as workplaces for the development of such historical-pedagogical knowledge, museums themselves can also contribute to this scientific job. Which in turn need not imply a hierarchical relationship of scientific over educational tasks, for example in terms of personnel.
