Acceso usuarios
Diana Ferrer Vidal
La irrupció de la residència fiscal digital de les societats com a possibilitat real d’atracció d’empreses en jurisdiccions com Estònia ha suposat una novetat que ha captat l’atenció d’emprenedors nòmades. Sense restar-li mèrit a l’ecosistema completament digital que permet constituir i gestionar una societat totalment en línia sense necessitat de desplaçar-se al territori, el punt de connexió d’assignació de residència no és en absolut revolucionari, en la mesura en què continua sent el criteri formal de constitució d’una entitat segons la normativa local. En aquest estudi, s’analitzen els actuals criteris de connexió de residència, considerant la complexitat actual de la seu de direcció efectiva com a ancoratge de residència d’una empresa, així com l’atractiu d’algunes jurisdiccions assentades sota el principi de territorialitat. Tenint en compte les iniciatives que pretenen un repartiment més equitatiu de la potestat tributària, com la proposta de Directiva BEFIT, ens plantegem si no ha arribat l’hora d’apostar per un canvi radical de paradigma que deixi enrere la tradicional classificació entre Estat de residència i Estat font, i adeqüi la residència no únicament a la jurisdicció d’origen, sinó també a la de mercat.
