Acceso usuarios
Pep Valsalobre Palacios
El conegut sonet XIII de Garcilaso de la Vega «A Dafne ya los brazos le crecían» degué establir el paradigma literari del dolor amorós en la figura d’Apol·lo desconsolat per la pèrdua de Dafne, almenys en la literatura renaixentista peninsular. Per això, un segle després, Francesc Fontanella reprèn el sonet garcilasià i en fa una relectura profundament barroca. El text català «transforma» la simetria i l’ordre amb què el sonet castellà descriu la metamorfosi de la nimfa en una amalgama indestriable entre l’antic ésser i la nova realitat, entre l’humà i la planta, i en congela la figura mutacional: no interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa, opció que s’avé amb la consideració del Barroc com l’estètica de la transformació. Paral·lelament, els termes bàsicament sensorials del text renaixentista són transmutats en el sonet català en característiques emocionals humanes; el poeta Barroc posa l’èmfasi en la intencionalitat (quasi auto-) transformativa de Dafne, a qui el text atribueix una extraordinària voluntat contrària a Apol·lo, inútil al capdavall. Finalment, el text elegíac de Fontanella trenca amb les seculars expectatives canòniques del sonet renaixentista com a emblema del desconsol amorós per superar-les a partir de la literaturització de l’experiència biogràfica.
The well-known Sonnet XIII by Garcilaso de la Vega «A Dafne ya los brazos le crecían» was to establish the disconsolate figure of Apollo, pining for the loss of Daphne, as the literary paradigm of the pangs of love —at least in Renaissance literature in the Iberian peninsula. Thus, a century later, Francesc Fontanella revisited the Garcilaso sonnet and carried out a profoundly Baroque re-reading. The Catalan text ‘transforms’ the symmetry and order in which the Spanish sonnet describes the metamorphosis of the nymph into an inseparable amalgam between the old way of being and the new reality, between the human and the plant, and freezes the figure in mutation: neither the original form nor the results of the process are as interesting as the mutation itself, an idea that conforms to Baroque sensitivities of the aesthetics of transformation. At the same time, the essentially sensory terms of the Renaissance text are transmuted, in the Catalan sonnet, into emotional, human characteristics; the Baroque poet emphasizes Daphne’s intentionality regarding her (almost self-)transformation, and attributes to her an extraordinary willfulness, contrary to Apollo, which is, in the end, to no avail. Finally, Fontanella’s elegiac text breaks with the secular expectations typical of Renaissance sonnets as an emblem of love’s misfortune and instead, rises above them based on the literaturization of the biographical experience.
