Acceso usuarios
Vint-i-cinc anys després de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, és imperatiu tornar a avaluar amb detall l’estatus dels grups lingüístics en el context de, en primer lloc, els canvis massius que s’han produït en el marc de la política europea des de 1992 i, en segon lloc, els dèficits normatius d’enfocaments que potser van ser dissenyats amb bones intencions, però que han acabat reproduint estructures arrelades de dominació i subalternitat. En el cas de la política europea, difícilment es pot afirmar que els esdeveniments recents presentin indicis de l’emergència d’un ordre postnacional. En un entorn caracteritzat per l’impacte creixent de polítiques identitàries promogudes per i per a les majories, la generositat que els governs europeus s’havien mostrat disposats a expressar envers les inquietuds de les minories –encara que de fet pogués ser retòrica- avui ha esdevingut un fenomen excepcional. En el vessant normatiu, hem vist que la Carta, malgrat la seva rellevància com a patró que facilita l’articulació de les necessitats de les minories, no és un contrapès real als límits d’un ordre polític controlat efectivament pels governs estatals. Quan cal garantir la visibilitat institucional i la reproducció segura de les identitats minoritzades, l’impacte de les mesures per a les minories i de les regulacions en matèria d’autonomia és limitat. La igualtat dels drets lingüístics en el nivell individual i col·lectiu requereix la promoció activa de les opcions de sobirania més enllà del marc convencional majoria-minoria.
Twenty-five years after the Charter for Regional or Minority Languages, it is imperative to thoroughly reassess the status of language groups against the background of, first, the massive changes that have taken place in the framework of European politics since 1992 and, second, the normative deficits of approaches that may well have been designed with good intentions, yet end up reproducing entrenched structures of domination and subalternity. On the side of European politics, one can hardly say that recent developments bear witness to the emergence of a post-national order. In an environment characterized by the growing impact of identity politics played out by and for majorities, the generosity European governments were formerly willing to express towards minority concerns ‒ however rhetorical it may have ultimately been ‒ has nowadays become an exceptional phenomenon. On the normative side, we have seen that the Charter, notwithstanding its relevance for offering a template that facilitates the articulation of minority needs, does not constitute a real counterweight to the limits of a political order effectively controlled by national governments. When it comes to guaranteeing the institutional visibility and safe reproduction of minoritized identities, the impact of minority provisions and autonomy regulations is a limited one. Equal linguistic rights at the individual and the collective level require the active promotion of sovereignty options beyond the conventional majority-minority frame
