Acceso usuarios
Lluís Jou i Mirabent
El 1983, la unanimitat parlamentària per la Llei de normalització lingüística va ser fictícia. Van quedar-ne fora qüestions essencials per a l�estatut jurídic del català, com que conèixer-lo fos un requisit per a accedir a la funció pública; els models lingüístics a aplicar a l�ensenyament i a l�administració van quedar oberts i, finalment, el Govern espanyol de Felipe González (PSOE/PSC) la va impugnar.El II Congrés Internacional de Llengua Catalana va comptar amb una Àrea científica de llengua i dret que, analitzant la Llei i el seu context, va fer públiques conclusions i propostes. Passats 25 anys, les propostes que depenien de la Generalitat s�han materialitzat, però en gairebé cap de les que depenien de l�Estat espanyol hi ha hagut progressos significatius. Les conclusions generals de l�Àrea V del Congrés van influir d�una manera decisiva en la configuració dels conceptes de llengua pròpia, doble oficialitat i normalització lingüística i continuen sent vigents. En canvi les propostes d�actuació concretes semblen superades. Això ens mostra que és essencial per a una política lingüística comptar amb fonaments clars i permanents i adaptar les actuacions a la situació de cada instant.
