Acceso usuarios
José Antonio Caride Gómez 
El artículo analiza el proceso de construcción histórica de la Pedagogía Social y la Educación Social en España desde principios del siglo xx hasta los años noventa, con especial énfasis en el período de la transición democrática. Este proceso histórico sólo puede entenderse adecuadamente si se analiza la estrecha relación que mantiene con el desarrollo de la cultura democrática y la intensa modernización que se experimenta en todos los ámbitos de la vida social española. También, e indiscutiblemente, en la educación y en la apertura de sus teorías y prácticas a nuevos modos de educar y educarse en sociedad. En este sentido, deben significarse los compromisos que ha adquirido la Pedagogía Social con los procesos de transformación social, en la mejora de la calidad de vida y en el bienestar de la ciudadanía. Las Universidades, mediante la formación y la investigación, y los colectivos profesionales a través de una amplia gama de prácticas socio-educativas, han contribuido significativamente a la expansión e institucionalización de la Pedagogía Social y la Educación Social en todo el país. Las crisis económicas y sociales que amenazan al mundo, ahora como entonces, siguen necesitando de sus contribuciones para un mejor desarrollo, de la educación y de la sociedad, congruente con los derechos cívicos y los principios que sostienen la democracia y la cohesión social.
L�article analitza el procés de construcció històrica de la pedagogia social i l�educació social a Espanya des de principi del segle xx fins als anys noranta, amb especial èmfasi en el període de la Transició democràtica. Aquest procés històric només es pot entendre adequadament si s�analitza l�estreta relació que manté amb el desenvolupament de la cultura democràtica i la intensa modernització que s�experimenta en tots els àmbits de la vida social espanyola. També, i indiscutiblement, en l�educació i en l�obertura de les seves teories i pràctiques a noves maneres d�educar i educar-se en societat. En aquest sentit, s�han de significar els compromisos que ha adquirit la pedagogia social amb els processos de transformació social, en la millora de la qualitat de vida i en el benestar de la ciutadania. Les universitats, mitjançant la formació i la recerca, i els col·lectius professionals, a través d�una àmplia gamma de pràctiques socioeducatives, han contribuït significativament a l�expansió i la institucionalització de la pedagogia social i l�educació social a tot el país. Les crisis econòmiques i socials que amenacen el món, ara com llavors, segueixen necessitant les seves contribucions per a un millor desenvolupament, de l�educació i de la societat, congruent amb els drets cívics i els principis que sostenen la democràcia i la cohesió social.
The paper analyses the historical construction process of social pedagogy and social education in Spain from the early 20th century to the 1990s, with a special emphasis on the period of the transition to democracy. This historical process can only be properly understood if we analyse its close relationship to the development of democratic culture and far-reaching modernisation that were taking place in all areas of Spanish social life, including education and the opening up of its theories and practices to new forms of educating and being educated in society. In this sense, mention should be made of social pedagogy�s commitments to improving the quality of life and welfare of the citizenry in the processes that were transforming society. Through training and research, universities and groups of professionals across a wide range of socio-educational fields contributed significantly to social pedagogy�s and social education�s expansion and institutionalisation throughout the country. The economic and social crises that threaten the world, now as then, continue to need their contributions for a better education and a society that are coherent with the civil rights and principles that support democracy and social cohesion
