El artículo 34 de la Ley de política lingüística regula el etiquetado de los productos que se pretende vender en Cataluña.
Para responder a la pregunta de si el vigente artículo 34 se ajusta al derecho europeo, había que determinar —previamente a la aprobación del LPL— la posición del catalán como lengua oficial en Europa.
Al lado de los argumentos “clásicos” aducidos hasta ahora en contra del etiquetado en catalán (costes, logística, pérdida de beneficios), se añadieron objeciones de índole jurídica, como la discriminación de ciudadanos del mismo Estado, la definición imprecisa del concepto de consumidor (consumidor final o intermedio), así como la compatibilidad con normas de rango superior.
Por otra parte, se constató una clara disposición de numerosos sectores económicos a hacer un nuevo esfuerzo a favor del consumidor catalán, de manera que productores y comerciantes quisieron contribuir a la normalización lingüística del catalán en un campo hasta entonces más bien desatendido.
El catalán sirve para dirigirse al consumidor, no sólo porque es lengua oficial, sino porque, siendo “lengua propia”, dota la comunicación de una proximidad íntima con el consumidor. Así se ha reflejado también, últimamente, en el artículo 34 del Estatuto de autonomía de Cataluña de 2006 (Ley 6/2006, de 19 de julio de 2006). Por tanto, pues, el catalán establece un vínculo más fuerte, una especie de puente para llegar al consumidor. En la protección del consumidor, lo que debe prevalecer es el “discurso personal”, única garantía de la protección eficaz del consumidor. Por consiguiente, el catalán se adecua a la definición de “lengua oficial de la Comunidad Europea”, por lo cual es exigible que se le conceda el principio de presencia máxima en su entorno y no el de presencia mínima.
L’article 34 de la Llei de Política Lingüística regula l’etiquetatge de productes que es pretenen vendre a Catalunya.
Per respondre a la pregunta de si el vigent article 34 s’ajusta al dret europeu, calia determinar —prèviament a l’aprovació de l’LPL— la posició del català com a llengua oficial a Europa.
Al costat dels arguments “clàssics” adduïts fins ara en contra de l’etiquetatge en català (costos, logística, pèrdues de beneficis) s’hi afegiren objeccions d’índole jurídica, com ara la discriminació de ciutadans del mateix Estat, la definició imprecisa del concepte de consumidor (consumidor final o intermedi), així com la compatibilitat amb normes de rang superior.
D’altra banda, es va constatar una clara disposició de nombrosos sectors econòmics a fer un nou esforç a favor del consumidor català, de manera que productors i comerciants van voler contribuir a la normalització lingüística del català en un camp fins aleshores més aviat desatès.
El català serveix per dirigir-se al consumidor, no només perquè és llengua oficial, sinó perquè, essent “llengua pròpia”, dota la comunicació d'una proximitat íntima amb el consumidor. Així es reflecteix també, últimament, a l’article 34 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 (Llei 6/2006, de 19 de juliol de 2006). Per tant, doncs, el català estableix un vincle més fort, una espècie de pont per arribar al consumidor. En la protecció del consumidor, el que ha de prevaldre és el “discurs personal”, única garantia de la protecció eficaç del consumidor. Consegüentment el català s’adiu a la definició de “llengua oficial de la Comunitat Europea”, per la qual cosa és exigible que se li concedeixi el principi de presència màxima en el seu entorn i no pas el de presència mínima.
Article 34 of the Language Policy Act regulates the labelling of products [that are marketed] with the expectation of being sold in Catalonia.
To answer the question of whether Article 34 is in conformity with European law, prior to the passage of the Language Policy Act, it was necessary to determine the position of Catalan as an official language in Europe.
Legal objections, such as the discrimination against citizens of the same country, the imprecise definition of the concept of consumer (final or intermediate?), and the compatibility of labelling in Catalan with higher level regulations were added to the “classic” arguments that had been put forward against Catalan-language labelling (costs, logistics, decreased profit margins).
On the other hand, a clear willingness on the part of the numerous sectors of the economy to make a new effort on behalf of Catalan consumers was evident; manufacturers and businessmen wanted to contribute to the normalization of Catalan in an area that had hitherto been rather neglected.
Catalan is a valid means for communication with the consumer, not only because it is an official language, but because, as an “autochthonous language,” it infuses communications with an intimate proximity to the consumer. This has also been recently reflected in Article 34 from the 2006 Catalan Statute of Autonomy (Act 6 dated July 19, 2006). Catalan thus establishes a stronger linkage, a sort of bridge with which to reach the consumer. In consumer protection, what must prevail is “personal discourse,” the sole guarantee of efficient protection for the consumer. Catalan therefore meets the definition of “official European community language,” and in consequence, it is legitimate to demand that the principle of maximum presence, not minimum presence, be applied in its environment.